divendres, 16 de maig del 2014

Qwerty

          Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

          Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot està a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pel voltant, un munt de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.

          Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "Que la inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. «Qwerty… que collons deu voler dir qwerty?» Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. «Qwerty… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera?» Si en lloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, potser ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.

          Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència que sigui mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més immediat. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop.

          Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

__

Proposta per a Relats conjunts.
Relat recuperat d'un blog que va néixer en negre i un bon dia es va quedar en blanc.

Màquina d'escriure Underwood, 1874. Imatge retocada a partir d'una fotografia extreta del blog Relats conjunts.

24 comentaris:

  1. Ostres, ara vinc de veure "La pols" i encara estic una mica tocada, et llegeixo i reafirmo el que m'he endut de l'obra. Hi ha maneres de sentir i no sentir que són impossibles de descriure amb paraules. De vegades les paraules més sinceres són les que no arribem a dir. És trist però és molt humà. En aquest cas és una llàgrima, però pot ser un gest o un silenci (com el de la pantalla en blanc). Havia llegit aquest relat en l'altre blog però t'he de dir que avui encara m'ha agradat més. Això vol dir que és molt bo! Ja ho diuen que va bé reciclar, amb muses o sense :)

    Bona nit, i bon pronòstic reservat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, de vegades, treure fora el que se sent és molt complicat, i té alguna cosa d'angoixant que fa mal. Esperem que algun dia tot pugui sortir.

      Ja m'explicaràs això de "La pols". Ara estic intrigat.
      Nanit!

      Elimina
  2. He sentit moltes excuses per no trobar la inspiració, però la de la distribució del teclat encara no l'havia sentit a ningú! Ben relatat. De vegades costa molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que és la fixació que en el fons tots tenim de buscar una explicació a tot.
      Benvingut al blog, XeXu.

      Elimina
  3. Mumarona sempre deia, ho has de guardar tot i jo pensava que inútil era tenir caixes plenes de coses velles ...
    Ja veus, de vegades sense dir res o, simplement, sense que ens surtin les paraules, expliquem històries interessants com aquesta.
    No és gens fàcil escriure quan una creu que està buida, però això afortunadament no és així, només són instants en els quals ens sentim com a perduts.
    Reciclat o no, de premi!!

    Aferradetes ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. La buidor és molt xunga, sa lluna. Quan no se sap que dir o com treure el que tens dins de vegades pot acabar sent una tortura.

      Aferradetes! :)

      Elimina
  4. Tenia la sensació d'haver-te llegit alguna cosa semblant, la nota final m'ho ha confirmat. M'agradà molt la primera vegada i m'ha agradat molt tornar a llegir aquest relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jp.
      Sí, ja veus, de vegades la mandra aguditza la "memòria"… hehe.
      Un plaer tornar-te a tenir per aqui. Torna sempre que vulguis!

      Elimina
  5. crec que no et coneixia, diria que no , contenta de descobrir-te i m'ha agradat molt llegir el que per mi és nou del tot , un gran i boníssim relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Elfreelang.
      Tampoc em sona que haguem coincidit, tot i que sí que et "conec" d'altres blogs que també segueixo. Molt content de trobar-te per aqui i que t'hagi agradat.
      Com li acabo de dir a en XeXu i en Jp, benvinguda al blog i espero tornar a llegir-te per aqui! :)

      Elimina
  6. Després d'un diumenge tot grisot... i melancòlic trobar un blog amb aquests relats... mola...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després d'un diumenge tot grisot i melancòlic, llegir un comentari que diu que trobar el teu blog mola… mola!
      Moltes gràcies, Matilda's, espero que la melangia i el gris desapareixi ben aviat i demà ja sigui tot de colors.
      Benvinguda al blog… i si segueixes pensant que mola, torna-hi sempre que vulguis! :)

      Elimina
  7. Bon relat, no és senzill explicar que la inspiració, quan més la necessites, ha marxat de vacances.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Rafel. Però això passa en tantes i tantes coses de la vida, oi? Haurem d'acostumar-nos i acceptar-ho com vé.
      Moltes gràcies pel comentari i benvingut al blog! :)

      Elimina
  8. Pobre, es pren les coses massa a pit! Potser és la primera vegada però segur que no serà l'última que la inspiració no arriba. Que s'hi vagi acostumant :) Molt ben escrit, Jaume

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha… tens raó, Loreto. Potser no n'hi ha per tant. Però la sensació de tenir alguna cosa a dins que voldries treure fora i no surt té un punt d'angoixant… eh?
      Sense anar més lluny… vols dir que tots els blogs que anem escrivint no són una mica fruit d'això? (bé, almenys per la part que em toca ja et dic que és així!).

      Content de tenir-te de nou per aqui.
      Bona nit! :)

      Elimina
  9. Plas,plas plas,un relat rodó amb molta imaginació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt agrait, Montse, però em temo que aquest relat, el principal problema que té és precisament la manca d'imaginació! :)
      Benvinguda al blog!

      Elimina
  10. Quantes vegades no ens hi haurem sentit així, o de maneres semblants a com les que tu molt bé expliques, davant la pantalla... M'agrada com ho expliques. Penso però, que amb les màquines antigues no passava això, era pitjor! si no tenies un bon dia per escriure, omplies el terra de papers arrugats, i tornaves a començar incomptables vegades potser amb la mateixa frase... sense sortir-te'n... Amb les màquines antigues era pitjor! M. Pilar Martinez

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat! Abans tot s'havia de tenir més clar abans de fer les coses: escriure, fer fotos, dissenyar… La tecnologia ens aporta més immediatesa però moltes vegades caiem en el parany de pensar poc abans. Bona reflexió!
      Moltes gràcies per passar per aqui. Benvinguda i torna quan vulguis!

      Elimina
  11. Que les muses et trobin treballant! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, però per si de cas ens troben dormint, si us plau, que no facin soroll i tornin l'endemà. :)

      Moltes gràcies pel teu comentari, Alyebard. Benvingut al blog. Torna sempre que vulguis!

      Elimina
  12. De vegades coses que no t'esperes t'animen el dia. Avui no tenia ganes de reflexionar i he trobat el teu blog. M'agrada.

    Àngels Freixa

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades, el que descobrim als blogs també ens fa reflexionar. Segurament no ens dona respostes sobre l'opció que hem d'agafar l'endemà (o sí…), però ens ofereix visions diferents i això sempre és interessant, no?

      Content que t'agradi el blog. Benvinguda i torna sempre que et vingui de gust, Àngels. :)

      Elimina

Si tens res a dir, aquest és el teu moment.