Avui he tornat a veure en Sergi. Feia molt, molt temps que no ens veiem. Hem coincidit en algun casament d'amics comuns però no hem anat més enllà d'una freda salutació. Però aquesta tarda ens hem trobat al metro i hem tingut temps per fer veure que ens interessàvem l'un per l'altre, més per evitar la incomoditat del silenci que per les ganes que en teníem. Un temps curt però suficient per despertar antics records que ja semblaven tancats en el passat.
Ell tenia tretze anys, jo dotze, i en feia tres que estiuejàvem al mateix càmping de Platja d'Aro. Amb la colla d'amics passàvem els matins amunt i avall entre curses de bicis, partits de futbol i piscina. Després de dinar, veiem Verano azul tots junts a la caravana dels pares de l'Ester, que era l'única que tenia tele. De tant en tant anàvem a buscar "tites", que és com anomenàvem als centpeus negres que s'enroscaven tan aviat com els posaves un dit al damunt, i els dies de pluja sortíem amb les katiusques i tornàvem amb les galledes plenes de cargols. Els caps de setmana, el tiet Paco, que no era tiet de cap de nosaltres però sempre li dèiem així, ens portava a fer una volta en bici per camins secrets que ningú coneixia. Anàvem tots en filera, ordenats de gran a petit, com si fóssim una família d'ànecs. Primer, és clar, el tiet Paco, i després, en Sergi, jo, la Laura, en Xavi, la Gemma, la Marta, en Manel, l'Ester i l'Ona. Mai vaig entendre perquè no ho fèiem a l'inrevés, perquè l'Ona, sent la més joveneta, es quedava enrere i sempre l'havíem d'esperar. Però a mi ja m'estava bé així, perquè d'aquesta manera anava sempre al davant de tot.
Alguns vespres, havent sopat, quan els pares ens deixaven, els més grans anàvem a l'aparcament del càmping, i allà, mig amagats entre els cotxes i la foscor, jugàvem a Atrevimiento o verdad. Era divertit i excitant, perquè, encara que feia una mica de vergonya, era una bona manera d'assabentar-nos de qui li agradava a cadascú. Així va ser com vaig haver de confessar que a mi m'agradava la Marta, cosa que mai hauria estat capaç de fer si no m'hi haguessin "obligat".
Una d'aquestes nits, després de vàries proves i preguntes, cada cop més compromeses, vam aconseguir que la Gemma ens ensenyés els pits, que li havien començat a créixer d'una manera que no havia passat desapercebuda per a ningú. I ella, com a venjança, va decidir que al meu torn li havia de fer un petó als morros al Sergi. Primer ens hi vam negar, és clar. «Dos nens fent-se un petó? Ni parlar-ne!», vam pensar. Però jo no volia quedar eliminat. Volia seguir jugant, perquè esperava que algun dia, potser aquest petó li podria fer a la Marta, o, el que encara seria millor, que me'l fes ella a mi. Per tant, no podia fer el ximplet i havia d'acceptar com fos. Així que vaig decidir que sí, que ho faria. En principi, en Sergi no s'ho creia i seguia negant-s'hi, però, en el fons, pensava el mateix. Un petó només és un petó i tal com estaven les coses, valia més no quedar-se fora del joc. Finalment, va estrènyer els ulls, va posar cara de mossegar llimones, i es va deixar fer. En quant va notar els meus llavis sobre els seus, va apartar la cara violentament. «Eeecs! Quin fàstic!», va cridar. «Ets mariquita o què?», insistia mentre es refregava la boca com si li haguessin entrat una colònia de cucs. La resta del grup reia amb ganes i, en sentir la cantarella d'en Sergi «en Pau és marica, en Pau és marica!», tots s'hi van afegir. «Però que dieu? Jo no sóc marica, sou imbècils o què?!». Cada vegada cridaven més i les rialles i els càntics em ressonaven dins l'oïda amb la violència d'un martell percutor. I com més cridaven ells, més m'encenia jo. «Al Pau li agraden els tios, al Pau li agraden els tios…», insistia en Sergi, mentre els altres li seguien la corda, sense ser conscients que la broma ja no feia cap gràcia. Per això, quan em va donar una empenta cridant «Va! vés a petonejar en Xavi ara, maricona!», no vaig poder aguantar més, i vaig agafar una pedra i em vaig abalançar sobre ell, disposat a esclafar-li el cap. Al darrer instant em vaig contenir, en recordar les paraules de la mare, que sempre em deia que, si mai m'enfadava amb algú, comptés fins a cinc abans de fer alguna bestiesa, i segur que, en aquest curt espai de temps, trobaria una raó per no barallar-m'hi. Vaig deixar caure la pedra a terra i, amb els ulls plorosos, vaig sortir corrent d'allà. Mentre m'allunyava, encara sentia amb ràbia els crits d'en Sergi… «Vés, vés amb la mama, marieta ploramiques!».
Ja res va ser igual. Les vacances van continuar de la mateixa manera que en Sergi continuava punxant. Era sortir de la tenda i ja el tenia allà… nyiqui, nyiqui. Ningú em feia costat i tots se'n fotien de mi. No em deixaven tranquil ni quan estàvem amb els pares, que s'ho miraven amb la distància de qui no vol ficar-se en beneiteries de nanos. Al final, tot i els esforços de la meva mare per què no li fes gaire cas, aquell estiu va acabar sent l'estiu de la "neneta d'en Pau". Vam deixar de parlar-nos.
I avui ens hem tornat a veure. Han passat molts anys. Allò van ser històries de crios i no té cap sentit donar-hi més voltes. Però està clar que ni ell ni jo teníem res a dir-nos. A mi se'm refot si la vida li va bé o no, si s'ha casat o està sol, si té fills o ha adoptat un gos, si té una casa gran o viu sota un pont. M'és ben igual si té una bona feina i està podrit de diners, o si està a l'atur i sense un duro. I estic segur que a ell li passa el mateix amb mi. Només sé que avui, quan l'he vist, el primer que m'ha vingut al cap ha estat l'estiu de merda que em va fer passar.
Però quan he baixat del metro i per la finestra he vist el petó que li ha fet el jove que l'acompanyava, de cop he recordat aquella nit a l'aparcament. I en notar el trasbals en els ulls d'en Sergi, a mig camí entre buscar-me i evitar-me, un segon abans que el túnel se'ls empassés… en el fons m'he alegrat d'haver fet cas de les paraules de la mare i no haver-li esclafat el cap amb aquella pedra.
Imatge original: allausz.blogspot.com