Compte enrere

          Amb la vista absorta, compta les bombetes de l'enorme llum circular que penja a escassos centímetres del seu cap: una, dues, tres, quatre… vint-i-cinc, vint-i-sis… potser són trenta, és igual. Pensa que, si ara s'encenguessin totes de cop, el feix podria rostir-lo instantàniament. Ben mirat, potser no seria una mala idea, tenint en compte la gèlida temperatura que l'embolcalla i que comença a glaçar-li els peus de manera preocupant. «Perquè fa tant fred, en un quiròfan?» —es pregunta.— «Per congelar els bacteris? O potser per congelar la por?» Amb els primers tremolors li ve a la ment el refredat que va agafar durant l'anterior operació, i es maleeix els ossos per no haver-hi pensat abans, quan podria haver demanat una manta tot just l'han entrat en aquest iglú. Però ara ja és tard. Porta gairebé un quart d'hora estirat a la taula d'operacions, sense ni una ànima al seu voltant i amb un silenci àrtic que amenaça de convertir-lo en un bloc de gel si ningú hi posa remei aviat.

          Per fi s'obre la porta i dues dones amb bata verda i barret del mateix color entren xerrant animadament de les seves coses. Una d'elles, grassoneta de cul, s'apropa al respirador artificial que té a la seva dreta i comença a remenar els tubs i els cables que pengen de la màquina. L'altra, extremadament prima, apareix per la seva esquerra amb un somriure tan gran que gairebé li talla la cara en dues parts.
          —Bon dia… sóc la doctora Soca, l'anestesista. Com estàs?

          —Estirat. —respon, mentre mira d'endevinar on coi deu posar aquesta noia el que menja, si és que mai ho ha fet.

          —Molt bé! Així m'agrada, que ens prenguem les coses amb humor. Ara vindrà el doctor Estilet i ben aviat començarem amb la intervenció. Si necessites res, ho dius, eh? Estàs bé?
          

          Bé? Es pot estar bé pocs minuts abans que t'obrin en canal?
          En realitat, però, això és el que ara menys el preocupa. Per més que ho intenta, ja fa massa temps que no recorda l'última vegada que va estar bé.
          Comença a entrar gent. Reconeix el cirurgià tan bon punt el veu. És un home alt, de complexió forta. Inspiraria confiança si hi hagués alguna confiança per ser inspirada. El recorda perfectament. És el mateix que, quatre anys abans, li va extirpar amb èxit aquell tumor retroperitoneal de pronòstic incert.
          «Amb èxit?», torna a preguntar-se. Mèdicament parlant, ho va ser, sense dubte. Confirmat el diagnòstic, el panorama no pintava gens bé, i els metges haurien apostat abans per un Alcoià campió de la Champions League que per una recuperació airosa. Però la destresa del cirurgià i una mica de "no havia de ser" van fer que en un parell de mesos no quedés ni rastre d'aquell petit dimoni que feia d'okupa darrere del seu ronyó. Però aquell dia, en aquella taula d'operacions va quedar alguna cosa més que una protuberància maligna. També s'hi va deixar bona part de la seva sort. D'aleshores ençà, res no ha sortit com ell hauria imaginat. Ha perdut la dona, la feina, els diners… Ara només coneix la desgràcia, la ruïna, el plor i la solitud. Els motius per somriure han aparegut amb comptagotes, i el que hauria d'haver significat un renaixement i una nova manera de veure la vida s'ha acabat convertint en el més cabró dels inferns.

          Tit…    tit…    tit…

          L'estrany artefacte que el mantindrà viu mentre li remenen les entranyes ja està a punt. Ressegueix amb la mirada el cable que el connecta a la xarxa elèctrica. D'aquí a uns moments, bona part de la seva existència dependrà d'aquell endoll. L'altra part estarà en mans de l'habilitat d'aquest senyor alt i gros que acarona amb libidinositat els estris tallants exposats amb ordre mil·limètric davant seu.
          La noia del cul gros li agafa el braç amb delicadesa.
          —Una punxadeta, eh? No et farà mal.
          El moviment s'intensifica al seu voltant, però ell es manté immòbil com un ninot de cera. Un xivarri de veus que ja no és capaç d'escoltar inunda l'estança. Al cap, només hi té tot el patiment que s'hauria estalviat si aquell tumor hagués fet bé la seva feina. «Vaja un tumor de merda», pensa, mentre una llàgrima li llisca per la sina fins caure adormida sobre el llençol verd.
          —Ei… que és això de plorar? Si és una operació molt senzilla! Només hem de resoldre aquesta petita hèrnia que ha fet la cicatriu de l'antiga intervenció i posar una malla protectora al voltant del muscle. És un problema freqüent però de fàcil solució. En uns dies estaràs com nou. És normal que estiguis una mica nerviós però no has de tenir por de res, home. Va, posa't aquesta mascareta i respira profund. Compta enrere des de deu i en un moment t'adormiràs: deu, nou, vuit…
          —No tinc por de l'operació. Del que tinc por és de tornar a despertar.
          —Com?
          —Us puc demanar un favor?
          —És clar, digues.
          —Si durant l'operació hi hagués res que no anés com espereu, no feu res per evitar-ho. Si us plau.
          —Què? No diguis bajanades, home. Tot anirà bé, ja veuràs. Va, compta enrere: deu, nou, vuit…

          Tit…    tit…    tit…

Imatge original: imedelche.com

Como te digo una “co”…

¡Borja! como te ajogues te mato.
Termínate primero el melón,
y luego las tres horas de la digestión.
Hay que ver qué mal rato,
pero el niño no me quiere comer…

¡Borja, corazón!
te lo he dicho cienes y cienes de veces,

dobla esa toalla, ¡qué hartura de playa!
pero mi marío quiere Benidorm,
¡sa jodío!, si tonto no es,
como el pobre mío se queda en Madrid,
pa cargar las pilas:
su cena en Manila, su copa en Pachá…

Como te digo una “co” te digo la “o”

Joaquín Sabina

__

Proposta per a Relats conjunts.

Fragment de l'obra "Banyistes a South Beach", John Sloan, 1908

No et rendeixis

No et rendeixis, encara ets a temps

de trobar, de començar de nou.

D'acceptar les teves ombres, d'enterrar les teves pors,

d'alliberar el llast, de reprendre el vol.

No et rendeixis, que la vida és això,

continuar el viatge,

perseguir els teus somnis,

desencallar el temps,

llençar les deixalles i destapar el cel.

No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.

Encara que el fred cremi,

encara que la por mossegui.

Encara que el sol s'amagui i calli el vent,

encara hi ha foc a la teva ànima,

encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè la vida és teva com ho és l'anhel,

perquè així ho has volgut, i perquè t'estimo.

Perquè existeix el desig i l'amor, és cert.

Perquè no hi ha ferides que no guareixi el temps.

Obrir les portes, llevar els forrellats,

abandonar els murs que et protegien.

Viure la vida i acceptar el repte.

Recuperar el riure, assajar el cant,

sense abaixar la guàrdia i estenent les mans,

desplegar les ales i provar-ho de nou,

celebrar la vida i conquerir el cel.

No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.

Encara que el fred cremi,

encara que la por mossegui.

Encara que el sol s'amagui i calli el vent,

encara hi ha foc a la teva ànima,

encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè cada dia és un nou començament,

perquè aquesta és l'hora i el millor moment,

perquè no estàs sola,

perquè jo t'estimo.

__

Traducció i adaptació personal del poema
No te rindas, de Mario Benedetti.

Perquè hi ha dies que les paraules agafen un sentit especial.

Trencant rutines

          Fa estona que l'espera, de manera que no s'estranya quan, per fi, veu que ell pren la iniciativa i s'apropa. Amaga la mirada i, adoptant un posat de simulat desinterès, apura la copa que té al davant. La sorprèn la poca delicadesa amb què l'aborda. El recurrent "hola, maca, estàs sola?" li sona tan dins de l'oïda que l'ensurt fa que, per ben poc, els seus llavis no es trobin de forma tan casual com barroera. Havia imaginat una presentació un xic més elegant però avui va tan sortida que no pensa estar per exigències absurdes. A més, porta una bona estona asseguda i aquest és l'únic home que se li ha apropat en tota la nit. Així que no està el pati per romanticismes. Dos minuts, just el que tarda el cambrer a reposar les begudes, és el que ell necessita per tastar la seva llengua i que els seus dits facin una primera visita entre les seves cuixes.

          —Espera, espera un moment… has de saber una cosa. —Diu ella mentre aparta les mans d'ell agafant-lo pels canells.

          —Digues.

          —Estic casada.

          —Casada…? —Es fa el silenci.— Cap problema. No sóc pas gelós. Jo també ho estic.

          El mutisme posterior porta a una sonora rialla i aquesta allibera el morbo de la situació. Cinc minuts són suficients per confirmar que tots dos en volen més. Ella viu a escassos carrers de la cocteleria. Ell, casualment, també. Ella, avui, no espera el marit a dormir. «És de viatge, per feina», diu. Ell, avui no espera la seva dona fins ben tard, potser fins demà. «Ha sortit de festa amb un grup d'antics companys de la universitat, i aquestes vetllades s'allarguen», explica. Tots dos riuen.
          Deixen un bitllet sobre la taula i surten del local deixant les copes intactes, com fan els protagonistes de les sèries de televisió.
          El trajecte fins a casa, tot i ser curt, és ple d'interrupcions farcides de petons, tocaments i algun intent exhibicionista que els diverteix.
          En arribar al portal, la inoportuna trobada amb un veí fa que, per un instant, torni el seny. Segons després, ella lluita infructuosament per introduir la clau al pany, mentre ell la magreja sense fre amb el cap posat en un altre tipus de clau. «Amb tants refregaments, una no pot concentrar-se», pensa en veu alta. Un cop dins, la roba cau com la credibilitat d'un polític recentment elegit, mentre dos cossos a mig despullar s'engresquen en una batalla desbocada de desig. Amb les mans a les natges i les cuixes d'ella envoltant-li els malucs, ell se l'endú passadís endins amb la seguretat de qui té molt clar el camí que ha d'agafar.
          I després, per a què més detalls? Ja sabeu: copes, riures, excessos… com hi podrien caber més petons en un sol relat?

          Són gairebé les onze del matí. El sol travessa les cortines per recordar-los que ja va sent hora d'espavilar-se. La cambra fa olor de son i de sexe. Ell la mira i somriu. «Ets preciosa», li xiuxiueja a l'oïda. Les seves pròpies paraules l'exciten. L'abraça per l'esquena i, aprofitant la trempera del matí, la penetra amb suavitat. Ella es fa l'adormida, però un somriure de satisfacció la delata. Fan l'amor amb tota la tendresa que ahir, durant hores, van deixar aparcada. Per primera vegada, un orgasme simultani els porta a tots dos al cel.
          Abraçats, es miren en silenci i somriuen.
          —A quina hora hem d'anar a recollir els nens a casa dels teus pares?
          —Ara, al migdia. Ens dutxem i hi anem.
          —Potser podríem passar per la floristeria i portar-li un detallet a ta mare, no? Darrerament es queda molt sovint amb els nanos.
          —Sí, estarà bé. Ben pensat, amor.

Imatge retocada a partir d'una il·lustració de Milo Manara.