dimecres, 13 d’agost de 2014

Dilema

          És el número u. El millor. Més de trenta anys d'experiència i un historial impecable l'avalen. Sense cap mena de dubte, s'ha convertit en el detectiu privat amb més prestigi del país. Una reputació que s'ha guanyat a pols, a força de resoldre, amb aparent facilitat, qualsevol cas que li han plantejat. Fins avui, sempre ha descobert la veritat, per més que aquesta tingui forma d'agulla i estigui amagada al darrer paller. En alguns casos, això ha donat més d'una sorpresa als seus propis clients. «Així és la vida», comenta amb una rialla sorneguera. A més, el que el diferencia dels seus col·legues és l'habilitat per donar llum als casos més complexes sense embrutar-se mai les mans. Sí, no és fàcil treballar en un món on la corrupció i els interessos personals trepitgen sense miraments una ètica cada dia més agenollada, on les temptacions fan mossegades a l'orella amb seductora intenció. Ell ho ha aconseguit, provocant més d'una enveja entre la competència més directa. Així és com entén la seva feina, tal com li va ensenyar el seu avi al seu pare, i aquest a ell mateix, ja de ben petit. «Cerca sempre la veritat, fill… i se't mostrarà neta al davant», recorda que li deia, sense treure's el cigar de la boca.
          Ara, però, fa un parell de dies que està inquiet, neguitós. Per primera vegada dubta. En condicions normals, el cas que té entre mans no hauria de suposar un problema. Té prou experiència i disposa d'un protocol d'actuació gairebé infal·lible. Però se sent descol·locat, no sap per on començar. Pensa a demanar consell a col·legues de confiança. Però mai no ho ha fet i no ho farà ara. Té per norma no fer-ho, per garantir el secret professional i per no adulterar la investigació. Tampoc no en parla a casa, per no interferir en la rutina familiar. Però ha d'acceptar que, per primer cop a la seva dilatada carrera, té por de perdre. S'aixeca, camina pel passadís amunt i avall fent voltes i més voltes, encenent cigarretes de tres en tres i eixugant-se la suor que li brolla coll avall. Han passat dos dies i encara no es pot treure del cap la tarda de dilluns, quan la seva pròpia dona va visitar-lo al despatx amb l'encàrrec que mai no hauria desitjat: «Tinc la sospita que el meu marit m'enganya amb una altra.»

Imatge original: beatlessongwriting.blogspot.com

10 comentaris:

  1. Si està tan neguitós senyal que les notícies que ha de donar a la seva 'clienta' no són bones. A més, si el cas no es resolia a l'instant també constituïa una resposta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sembla que la resposta és força clara. El que sembla és que, faci el que faci, hi acabarà perdent. Ara només cal que decideixi què prefereix perdre… :)

      Elimina
  2. Sembla que per primer cop s'haurà d'investigar a si mateix i trobar la seva veritat... Com el Xexu, també penso que el dubte en aquest cas constitueix una resposta bastant clara per a la "clienta". Ja ho diuen que no s'ha de barrejar la vida professional amb la personal ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, tot depén… aixó li passa per ser detectiu. Si hagués estat pollastrero, per exemple… la dona com a màxim li hauria pogut encarregar un pollo a l'ast i unes patates olioses, i potser li hauria fet mandra, però se n'hauria pogut sortir sense massa problemes! :P

      Elimina
    2. També li podria muntar un pollo! ;)

      Elimina
    3. haha… dos pollos i dues coles! ;)

      Elimina
  3. En fer-li l'encàrrec, jo sospitaria de la dona, "cree el ladrón que todos son de su condición". Potser per això està tan neguitós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha… no havia pensat en aquesta possibilitat, però bé que podria ser!
      Has pensat en posar un despatx de detectius, Jp? ;)

      Elimina
  4. Li va sortir el tret per la culata, aquest cop no se'n sortirà.

    M'agraden aquests relats!!
    Aferradetes ☺

    ResponElimina

Si tens res a dir, aquest és el teu moment.