dimarts, 2 de setembre de 2014

Esquerdes

          El llum pampalluga quatre vegades abans d'apagar-se definitivament i tenyir la cuina d'una tèbia foscor. «Ja hi som…», pensa, mirant el sostre per confirmar que, com gairebé cada dia, una altra bombeta s'ha fos. Compta una per una les que ho han fet darrerament, cinc. La claror que fan les tres que encara resten enceses és dèbil i gris. Una claror que gairebé no il·lumina sinó que aombra l'ambient, que no brilla sinó que entristeix l'ànima. La seva pròpia ombra, reflectida a la paret, li recorda la imatge on no es voldria reconèixer cada matí en creuar-se amb el mirall del bany. La imatge que descriu la solitud.
          Obre la porta de la galeria per permetre que el poc sol que avui s'ha deixat veure entre els núvols doni una mica de vida a aquest vespre estrany. Allà, immòbil al costat del safareig ple de brossa seca i algun insecte ofegat, l'observa la rentadora. La mateixa que va deixar de funcionar el passat divendres. La que feia que, almenys un cop per setmana, la seva roba fes olor de net. Convertida ara en una andròmina inútil que només fa nosa, espera que qualsevol dia vinguin a substituir-la per una de més jove i més maca. Però aquest moment encara trigarà uns dies. Potser setmanes. O potser mesos. Des que es va quedar sense feina i la ruïna econòmica es va instal·lar com a companya de pis, les despeses són mirades més que mai des dels ulls de la necessitat. «Havia de passar. Era una rentadora vella, tenia més de catorze anys.» I mentre pronuncia mentalment aquestes paraules, ell també se sent vell. Mira de recordar-se amb catorze anys, o amb dues vegades catorze anys, o amb tres… «Més val no seguir per aquí…» es diu a ell mateix mentre el nus que té a l'estomac s'estreny una volta més. Sí, és conscient que es fa vell com ho era la rentadora que acaba de morir. Com les cebes que es podreixen al rebost. Com els llibres que engrogueixen al prestatge i que ja ningú no llegirà. De sobte, té por.
          Torna a la cuina i recull el plat, el got i els coberts que esperen a l'aigüera des d'ahir a la nit. Ja fa temps que ells també es senten sols, farts de conviure sempre amb els mateixos llavis, amb les mateixes mans, amb el mateix silenci. Obre l'aixeta i es queda mirant com un petit rajolí d'aigua rebel brolla de la junta esquitxant tot el marbre. Ja fa dies que aquesta maleïda aixeta perd aigua, però només recorda que ha d'arreglar-la en el moment que la utilitza. Després ja no hi pensa més. El raig, encara fred, és suficient per aclarir les restes de menjar, però no per espantar els fantasmes que han vingut a visitar-lo. Deixa els estris dins el rentavaixella i tanca l'aixeta. Però aquesta ha decidit que ja en té prou i en sentir el gest es trenca pel coll deixant-li el mànec a la mà. Recolzat en l'aigüera, observa l'aigua rajant davant seu sense control. En un intent inútil, prova d'aturar-la amb els palmells, mentre pensa que, en el fons, no és més que el reflex de la seva pròpia vida. Del temps que se li escapa entre els dits i que potser ja no sigui a temps de tornar a gaudir. Sense poder evitar-ho, plora amb el mateix desconsol amb què ho fa l'aixeta trencada.
          Amb els ulls negats, gira la clau de pas i en l'estona que aquesta tarda a enviar l'ordre a l'aixeta, té temps de fer una mirada al seu voltant. Mig amagada sota una capa de pols greixosa, reconeix la que abans havia estat la cafetera. La que donava el bon dia amb un cafè per a dos, tan dolç i cremós com intens. Aquell cafè que els mantenia desperts, vius. Aquell cafè que un dia, encara no sap per què, va deixar de caure net a la tassa per convertir-se en una tempesta negra que omplia la cuina d'un marro repugnant. Aquell cafè que, a contracor, va acabar substituint per un succedani insípid i aigualit.
          Se sent molt cansat. Surt de la cuina i en passar per davant de l'estudi veu l'ordinador que fa any i mig va deixar de bategar enduent-se a l'infern la seva memòria i bona part del seu futur. Entra al menjador i descobreix les esquerdes que dibuixen cada una de les parets. Unes parets gastades d'un color indefinit a les que el blanc "trencat" ara els dóna tot el significat. Un color que ja no té res a veure amb el blanc immaculat amb què van estrenar el seu món d'il·lusió. Les mateixes esquerdes que un bon dia van partir en dos el seu ser. Busca explicacions a tot, sense assumir que la majoria de vegades les coses no en tenen cap, d'explicació. Sense pensar-ho, se sorprèn agafant una ampolla del moble bar i bevent a morro de la seva pròpia desesperació. No està gens acostumat a beure i al tercer glop una tos queixosa l'assalta per recordar-li que aquest no és el camí. Llença l'ampolla contra la paret, que esclata en mil bocins escampant vidres i olor d'embriaguesa per tota la casa.
          I aquí està, assegut al sofà, amb el cap entre les mans, amb la mirada entre llàgrimes, amb la buidor com a única companyia. Mira el mòbil. Voldria enviar un whatsapp amb un simple «vine, si us plau, et necessito». Però fa més d'un any que no té actiu whatsapp. L'obsolència programada va fer molt bé la seva feina des d'aquell Sant Joan en què el grup de la colla d'amics li van col·lapsar el mòbil fins a fer-lo petar. «Algun dia hauria de canviar el mòbil… també». Pensa, mentre un amarg somriure fa esforços per dibuixar-se-li a la cara. Agafa un paper i, amb lletra pausada hi escriu "merda de vida". Ho fa a mà, de la mateixa manera com es renta els mitjons, com es prepara un cafè, o com fa l'amor…
          Sap que alguna cosa ha de fer però no sap per on començar. El caos en què s'ha convertit la seva existència és massa gran per posar-hi ordre de cop. És conscient que trobar la parella del mitjó dins una habitació plena de roba arrugada no serà feina senzilla.
          Una lleu son l'abraça, fruit de l'esgotament. Tanca els ulls, encara adolorits, recolza l'esquena i el cap al sofà i s'adorm. És en somnis quan imagina que inverteix els seus darrers estalvis en un pot de pintura blanca, la més blanca que troba al mercat, pinta una porta, aquella que mai no ha tancat bé, l'obre de bat a bat… i marxa per sempre.


6 comentaris:

  1. Uf, està tan ben descrit que esgarrifa... Tot i això, no puc evitar pensar que en el fons té sort i que només ha caigut en la trampa de l'autocompassió: té una casa i és conscient de cada cosa que s'ha espatllat i no funciona (un luxe d'electrodomèstics). Començar a pintar encara que sigui en somnis ja obre una petita escletxa de llum. És allò de veure l'ampolla mig plena o mig buida, suposo. El moment en què ell prova d'ofegar la solitud amb el whisky i s'atura m'ha colpìt, no he pogut evitar pensar que en el fons és afortunat de poder triar. I que només li fa falta agafar embranzida i posar-se en moviment.

    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és molt afortunat i ho sap. Però no precisament per tenir una casa plena d'esquerdes i maquinotes espatllades… :)
      Un petó.

      Suprimeix
  2. auf... podia sentir els seus pensaments. El cert és que sap que en el fons l'únic que té que canviar és ell i la seva manera d'enfrontar la vida.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'únic, l'únic, potser és una mica radical, no et sembla, Bruixeta? :)

      Suprimeix
  3. Un matí es despertarà i recordarà que una cosa va després de l'altra, una de les fórmules per atacar el caos ... i com li queden somnis, anirà somiant i fent, somiant i fent ... fins que tot tingui l'ordre desitjat.

    Què bé que escrius!
    Bessets ☺

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Diria que donaria el que fos per tenir-ho tan clar com ho tens tu, sa lluna! :)
      Moltes gràcies, però… mira qui parla! ;)
      Bessets!

      Suprimeix

Si tens res a dir, aquest és el teu moment.