No et rendeixis

No et rendeixis, encara ets a temps

de trobar, de començar de nou.

D'acceptar les teves ombres, d'enterrar les teves pors,

d'alliberar el llast, de reprendre el vol.

No et rendeixis, que la vida és això,

continuar el viatge,

perseguir els teus somnis,

desencallar el temps,

llençar les deixalles i destapar el cel.

No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.

Encara que el fred cremi,

encara que la por mossegui.

Encara que el sol s'amagui i calli el vent,

encara hi ha foc a la teva ànima,

encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè la vida és teva com ho és l'anhel,

perquè així ho has volgut, i perquè t'estimo.

Perquè existeix el desig i l'amor, és cert.

Perquè no hi ha ferides que no guareixi el temps.

Obrir les portes, llevar els forrellats,

abandonar els murs que et protegien.

Viure la vida i acceptar el repte.

Recuperar el riure, assajar el cant,

sense abaixar la guàrdia i estenent les mans,

desplegar les ales i provar-ho de nou,

celebrar la vida i conquerir el cel.

No et rendeixis, si us plau, no cedeixis.

Encara que el fred cremi,

encara que la por mossegui.

Encara que el sol s'amagui i calli el vent,

encara hi ha foc a la teva ànima,

encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè cada dia és un nou començament,

perquè aquesta és l'hora i el millor moment,

perquè no estàs sola,

perquè jo t'estimo.

__

Traducció i adaptació personal del poema
No te rindas, de Mario Benedetti.

Perquè hi ha dies que les paraules agafen un sentit especial.

Trencant rutines

          Fa estona que l'espera, de manera que no s'estranya quan, per fi, veu que ell pren la iniciativa i s'apropa. Amaga la mirada i, adoptant un posat de simulat desinterès, apura la copa que té al davant. La sorprèn la poca delicadesa amb què l'aborda. El recurrent "hola, maca, estàs sola?" li sona tan dins de l'oïda que l'ensurt fa que, per ben poc, els seus llavis no es trobin de forma tan casual com barroera. Havia imaginat una presentació un xic més elegant però avui va tan sortida que no pensa estar per exigències absurdes. A més, porta una bona estona asseguda i aquest és l'únic home que se li ha apropat en tota la nit. Així que no està el pati per romanticismes. Dos minuts, just el que tarda el cambrer a reposar les begudes, és el que ell necessita per tastar la seva llengua i que els seus dits facin una primera visita entre les seves cuixes.

          —Espera, espera un moment… has de saber una cosa. —Diu ella mentre aparta les mans d'ell agafant-lo pels canells.

          —Digues.

          —Estic casada.

          —Casada…? —Es fa el silenci.— Cap problema. No sóc pas gelós. Jo també ho estic.

          El mutisme posterior porta a una sonora rialla i aquesta allibera el morbo de la situació. Cinc minuts són suficients per confirmar que tots dos en volen més. Ella viu a escassos carrers de la cocteleria. Ell, casualment, també. Ella, avui, no espera el marit a dormir. «És de viatge, per feina», diu. Ell, avui no espera la seva dona fins ben tard, potser fins demà. «Ha sortit de festa amb un grup d'antics companys de la universitat, i aquestes vetllades s'allarguen», explica. Tots dos riuen.
          Deixen un bitllet sobre la taula i surten del local deixant les copes intactes, com fan els protagonistes de les sèries de televisió.
          El trajecte fins a casa, tot i ser curt, és ple d'interrupcions farcides de petons, tocaments i algun intent exhibicionista que els diverteix.
          En arribar al portal, la inoportuna trobada amb un veí fa que, per un instant, torni el seny. Segons després, ella lluita infructuosament per introduir la clau al pany, mentre ell la magreja sense fre amb el cap posat en un altre tipus de clau. «Amb tants refregaments, una no pot concentrar-se», pensa en veu alta. Un cop dins, la roba cau com la credibilitat d'un polític recentment elegit, mentre dos cossos a mig despullar s'engresquen en una batalla desbocada de desig. Amb les mans a les natges i les cuixes d'ella envoltant-li els malucs, ell se l'endú passadís endins amb la seguretat de qui té molt clar el camí que ha d'agafar.
          I després, per a què més detalls? Ja sabeu: copes, riures, excessos… com hi podrien caber més petons en un sol relat?

          Són gairebé les onze del matí. El sol travessa les cortines per recordar-los que ja va sent hora d'espavilar-se. La cambra fa olor de son i de sexe. Ell la mira i somriu. «Ets preciosa», li xiuxiueja a l'oïda. Les seves pròpies paraules l'exciten. L'abraça per l'esquena i, aprofitant la trempera del matí, la penetra amb suavitat. Ella es fa l'adormida, però un somriure de satisfacció la delata. Fan l'amor amb tota la tendresa que ahir, durant hores, van deixar aparcada. Per primera vegada, un orgasme simultani els porta a tots dos al cel.
          Abraçats, es miren en silenci i somriuen.
          —A quina hora hem d'anar a recollir els nens a casa dels teus pares?
          —Ara, al migdia. Ens dutxem i hi anem.
          —Potser podríem passar per la floristeria i portar-li un detallet a ta mare, no? Darrerament es queda molt sovint amb els nanos.
          —Sí, estarà bé. Ben pensat, amor.

Imatge retocada a partir d'una il·lustració de Milo Manara.

Ser o no ser

Creia que significava alguna cosa per a ella.

Amb el temps va assumir que no, que "skugwf" no significava res,
ni per a ella ni per a ningú.

Imatge original: @literaturepics

Qwerty

          Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

          Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot està a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pel voltant, un munt de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.

          Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "Que la inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. «Qwerty… que collons deu voler dir qwerty?» Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. «Qwerty… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera?» Si en lloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, potser ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.

          Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència que sigui mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més immediat. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop.

          Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

__

Proposta per a Relats conjunts.

Relat recuperat d'un blog que va néixer en negre i un bon dia es va quedar en blanc.

Màquina d'escriure Underwood, 1874. Imatge retocada a partir d'una fotografia extreta del blog Relats conjunts.

Trobar-se

Cada dia faig aquest mateix viatge, i cada dia l'eco m'estomaca sense massa miraments. Em busco i crec saber on sóc, però quan em veig venir m'amago i aconsegueixo despistar-me. I començo a estar un pèl mosquejat. Així que crec que canviaré d'estratègia i, en lloc de buscar-me, sortiré a caçar-me. Algun dia sé que em despistaré i em trobaré, i llavors, segons el que vegi en mi, en aquell mateix moment ja decidiré si disparo o em deixo marxar lliure.

__

Història d'un comentari que es va convertir en relat.

Imatge original: inquietarte.com

Mala memòria

S'angoixava en pensar que no tenia cap record de la seva infantesa.

Potser la qüestió era que, en realitat, mai va arribar a néixer del tot.

Imatge retocada a partir d'una fotografia extreta de Google

Enganxat

          El gener va fer un any de la separació. No ho porta gens bé. Pràcticament no menja i amb prou feines dorm. Acabada la jornada a la fàbrica, llença les hores ajagut al sofà veient els programes d'esport de la tele. Tots. Tant li fa el canal. Sap de memòria els horaris de cada programa i enllaça el final d'un amb l'inici de l'altre sense ni mirar els números del comandament. Sovint no respon les trucades que rep. Alguns amics el visiten de tant en tant. Uns, per mirar d'animar-lo. Altres, per evitar que un dia faci un disbarat. Algú li ha recomanat que s'apunti a una web de contactes. Així coneixerà noies i algun dia ho veurà tot diferent. Però ell és dels que passen d'aquestes coses. «No vull conèixer ningú», diu. «I menys a través d'una web. Això és per a desesperats», remata.

          L'abril va fer un any i tres mesos de la separació. Ara es passa el dia enganxat a la pantalla del mòbil. Vint-i-quatre hores xatejant. Menja a deshores i gairebé no dorm. A la feina ha rebut diversos avisos per la seva alarmant manca d'implicació. Fa tres mesos que no parla amb ningú que no estigui on line i gairebé dos que no va a visitar ni a la seva mare. No té temps per a res, explica. Els amics han deixat de quedar amb ell, farts d'acompanyar un telèfon amb un ninot de cera connectat. En aquests tres mesos, no ha conegut personalment cap noia, ni té cap intenció de fer-ho: «Aquesta web m'ha canviat la vida», diu somrient… «per fi tot torna a tenir sentit».

Imatge original: Banksy

Haiku 01

Una princesa.

Un drac imaginari.

Un dia normal.

Imatge original: fondos10.net