diumenge, 29 de juny de 2014

Compte enrere

          Amb la vista absorta, compta les bombetes de l'enorme llum circular que penja a escassos centímetres del seu cap: una, dues, tres, quatre… vint-i-cinc, vint-i-sis… potser són trenta, és igual. Pensa que, si ara s'encenguessin totes de cop, el feix podria rostir-lo instantàniament. Ben mirat, potser no seria una mala idea, tenint en compte la gèlida temperatura que l'embolcalla i que comença a glaçar-li els peus de manera preocupant. «Perquè fa tant fred, en un quiròfan?» —es pregunta.— «Per congelar els bacteris? O potser per congelar la por?» Amb els primers tremolors li ve a la ment el refredat que va agafar durant l'anterior operació, i es maleeix els ossos per no haver-hi pensat abans, quan podria haver demanat una manta tot just l'han entrat en aquest iglú. Però ara ja és tard. Porta gairebé un quart d'hora estirat a la taula d'operacions, sense ni una ànima al seu voltant i amb un silenci àrtic que amenaça de convertir-lo en un bloc de gel si ningú hi posa remei aviat.
          Per fi s'obre la porta i dues dones amb bata verda i barret del mateix color entren xerrant animadament de les seves coses. Una d'elles, grassoneta de cul, s'apropa al respirador artificial que té a la seva dreta i comença a remenar els tubs i els cables que pengen de la màquina. L'altra, extremadament prima, apareix per la seva esquerra amb un somriure tan gran que gairebé li talla la cara en dues parts.
          —Bon dia… sóc la doctora Soca, l'anestesista. Com estàs?
          —Estirat. —respon, mentre mira d'endevinar on coi deu posar aquesta noia el que menja, si és que mai ho ha fet.
          —Molt bé! Així m'agrada, que ens prenguem les coses amb humor. Ara vindrà el doctor Estilet i ben aviat començarem amb la intervenció. Si necessites res, ho dius, eh? Estàs bé?
          
          Bé? Es pot estar bé pocs minuts abans que t'obrin en canal?
          En realitat, però, això és el que ara menys el preocupa. Per més que ho intenta, ja fa massa temps que no recorda l'última vegada que va estar bé.
          Comença a entrar gent. Reconeix el cirurgià tan bon punt el veu. És un home alt, de complexió forta. Inspiraria confiança si hi hagués alguna confiança per ser inspirada. El recorda perfectament. És el mateix que, quatre anys abans, li va extirpar amb èxit aquell tumor retroperitoneal de pronòstic incert.
          «Amb èxit?», torna a preguntar-se. Mèdicament parlant, ho va ser, sense dubte. Confirmat el diagnòstic, el panorama no pintava gens bé, i els metges haurien apostat abans per un Alcoià campió de la Champions League que per una recuperació airosa. Però la destresa del cirurgià i una mica de "no havia de ser" van fer que en un parell de mesos no quedés ni rastre d'aquell petit dimoni que feia d'okupa darrere del seu ronyó. Però aquell dia, en aquella taula d'operacions va quedar alguna cosa més que una protuberància maligna. També s'hi va deixar bona part de la seva sort. D'aleshores ençà, res no ha sortit com ell hauria imaginat. Ha perdut la dona, la feina, els diners… Ara només coneix la desgràcia, la ruïna, el plor i la solitud. Els motius per somriure han aparegut amb comptagotes, i el que hauria d'haver significat un renaixement i una nova manera de veure la vida s'ha acabat convertint en el més cabró dels inferns.

          Tit…    tit…    tit…

          L'estrany artefacte que el mantindrà viu mentre li remenen les entranyes ja està a punt. Ressegueix amb la mirada el cable que el connecta a la xarxa elèctrica. D'aquí a uns moments, bona part de la seva existència dependrà d'aquell endoll. L'altra part estarà en mans de l'habilitat d'aquest senyor alt i gros que acarona amb libidinositat els estris tallants exposats amb ordre mil·limètric davant seu.
          La noia del cul gros li agafa el braç amb delicadesa.
          —Una punxadeta, eh? No et farà mal.
          El moviment s'intensifica al seu voltant, però ell es manté immòbil com un ninot de cera. Un xivarri de veus que ja no és capaç d'escoltar inunda l'estança. Al cap, només hi té tot el patiment que s'hauria estalviat si aquell tumor hagués fet bé la seva feina. «Vaja un tumor de merda», pensa, mentre una llàgrima li llisca per la sina fins caure adormida sobre el llençol verd.
          —Ei… que és això de plorar? Si és una operació molt senzilla! Només hem de resoldre aquesta petita hèrnia que ha fet la cicatriu de l'antiga intervenció i posar una malla protectora al voltant del muscle. És un problema freqüent però de fàcil solució. En uns dies estaràs com nou. És normal que estiguis una mica nerviós però no has de tenir por de res, home. Va, posa't aquesta mascareta i respira profund. Compta enrere des de deu i en un moment t'adormiràs: deu, nou, vuit…
          —No tinc por de l'operació. Del que tinc por és de tornar a despertar.
          —Com?
          —Us puc demanar un favor?
          —És clar, digues.
          —Si durant l'operació hi hagués res que no anés com espereu, no feu res per evitar-ho. Si us plau.
          —Què? No diguis bajanades, home. Tot anirà bé, ja veuràs. Va, compta enrere: deu, nou, vuit…

          Tit…    tit…    tit…

Imatge original: imedelche.com

14 comentaris:

  1. Està clar que no et pots anar d'aquest món sense pagar.

    A pesar de que m'has fotut el bri d'optimisme que tenia per a passar el diumenge, et felicite. Molt bon relat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jp.
      Tot i que em sap greu haver-te fotut enlaire l'optimisme del diumenge (per cert, en tenen, d'optimisme, els diumenges?). Però traquil, que tot anirà bé, ja veuràs. Va, compta enrere: deu, nou, vuit…

      Suprimeix
  2. quantes persones deuen pensar això mateix a la taula d'operacions? La vida es bonica però de vegades un xic massa complicada.
    Excel·lent relat

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí. Perquè la vida només és bonica si la fem bonica. I això no sempre és fàcil.
      Moltes gràcies i "bonic" diumenge! :)

      Suprimeix
  3. Molt bon relat, Jaume, a vegades el que preocuparia més a alguns és el de menys en altes casos... gairebé li desitjo que no sobrevisqui, pobre home...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme.
      No sabem del cert com ha acabat l'operació, però si mai me'l trobo ja li diré… de part teva. :P

      Suprimeix
  4. Respostes
    1. L'anestesista li diu que tot anirà bé.
      Però no especifica per a qui…

      Suprimeix
  5. Quan vaig passar per aquí, aquella nit que hi havia tant rebombori per casa teva, era ja molt tard. Tot i així el vaig llegir i em va posar la pell de gallina. Vaig pensar, lluna això és que tens molta son i no has llegit bé. Però no, segueix posant-me la pell de gallina i un nus a la gola.
    Un relat molt real, diria jo, i molt ben escrit.
    No sé si en una altra vida m'han operat, però el que si sé és la por que em fan aquestes coses, ja la tinc només amb entrar a l'hospital.

    Aferradetes i uns bessets!! :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, suposo que una de les coses xungues dels hospitals (entre moltes d'altres) és que hi ha massa temps per pensar. I els moments previs d'una operació donen per molt… t'ho asseguro. Més val tenir el cap fred perquè sinó es pot liar parda.

      En fi, si dius que mai no t'han operat (almenys en aquesta vida) la veritat és que no et perds massa res d'interessant. Segueix així! :)

      Hehe… rebombori a casa meva? Fa molt que no n'hi ha d'això, a casa… no sé a que et refereixes! ;)

      Bessets!

      Suprimeix
    2. Això em vas dir :

      "Bessets d'una nit d'insomni.
      (…tinc un concert heavy sota casa que amenaça amb treure la bèstia de dins meu!) :P

      Ha quedat clar ara? ;)
      Més bessets ☻

      Suprimeix
    3. Ahhh… és cert!
      Hòsti, encara en queda algun pel menjador de casa… uf! :)

      Suprimeix
  6. Pronòstic reservat, oi? Està molt ben escrit, sí, massa. Però no m'ha agradat perquè m'ha entristit, hi ha frases com aquesta: "Ara només coneix la desgràcia, la ruïna, el plor i la solitud", que et colpegen l'estómac.

    Espero que torni en si (en tots els aspectes) i que quan es recuperi pugui viure més bé.

    D'altra banda, hi ha algun toc d'humor que m'ha arrencat un somriure, com el detall del nom del cirurgià, hehe...

    Una abraçada ben forta!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Massa ben escrit??? Carai, això no sé que vol dir però venint de la meva escriptora preferida (y cada vez la de más gente) sona a elogi dels grossos! (o potser no, vés a saber!) ;)

      Ah, i no pateixis massa, ni per ell, que té pinta que no li pensen fer gaire cas… ni tampoc pels tocs d'humor, ja saps que sempre que puc miro de posar-ne, i així és tot una mica més fàcil, no? :P

      Un petó… sense anestèsia.

      Suprimeix

Si tens res a dir, aquest és el teu moment.