divendres, 26 de setembre del 2014

Coses de nens

          Avui he tornat a veure en Sergi. Feia molt, molt temps que no ens veiem. Hem coincidit en algun casament d'amics comuns però no hem anat més enllà d'una freda salutació. Però aquesta tarda ens hem trobat al metro i hem tingut temps per fer veure que ens interessàvem l'un per l'altre, més per evitar la incomoditat del silenci que per les ganes que en teníem. Un temps curt però suficient per despertar antics records que ja semblaven tancats en el passat.

          Ell tenia tretze anys, jo dotze, i en feia tres que estiuejàvem al mateix càmping de Platja d'Aro. Amb la colla d'amics passàvem els matins amunt i avall entre curses de bicis, partits de futbol i piscina. Després de dinar, veiem Verano azul tots junts a la caravana dels pares de l'Ester, que era l'única que tenia tele. De tant en tant anàvem a buscar "tites", que és com anomenàvem als centpeus negres que s'enroscaven tan aviat com els posaves un dit al damunt, i els dies de pluja sortíem amb les katiusques i tornàvem amb les galledes plenes de cargols. Els caps de setmana, el tiet Paco, que no era tiet de cap de nosaltres però sempre li dèiem així, ens portava a fer una volta en bici per camins secrets que ningú coneixia. Anàvem tots en filera, ordenats de gran a petit, com si fóssim una família d'ànecs. Primer, és clar, el tiet Paco, i després, en Sergi, jo, la Laura, en Xavi, la Gemma, la Marta, en Manel, l'Ester i l'Ona. Mai vaig entendre perquè no ho fèiem a l'inrevés, perquè l'Ona, sent la més joveneta, es quedava enrere i sempre l'havíem d'esperar. Però a mi ja m'estava bé així, perquè d'aquesta manera anava sempre al davant de tot.
          Alguns vespres, havent sopat, quan els pares ens deixaven, els més grans anàvem a l'aparcament del càmping, i allà, mig amagats entre els cotxes i la foscor, jugàvem a Atrevimiento o verdad. Era divertit i excitant, perquè, encara que feia una mica de vergonya, era una bona manera d'assabentar-nos de qui li agradava a cadascú. Així va ser com vaig haver de confessar que a mi m'agradava la Marta, cosa que mai hauria estat capaç de fer si no m'hi haguessin "obligat".
          Una d'aquestes nits, després de vàries proves i preguntes, cada cop més compromeses, vam aconseguir que la Gemma ens ensenyés els pits, que li havien començat a créixer d'una manera que no havia passat desapercebuda per a ningú. I ella, com a venjança, va decidir que al meu torn li havia de fer un petó als morros al Sergi. Primer ens hi vam negar, és clar. «Dos nens fent-se un petó? Ni parlar-ne!», vam pensar. Però jo no volia quedar eliminat. Volia seguir jugant, perquè esperava que algun dia, potser aquest petó li podria fer a la Marta, o, el que encara seria millor, que me'l fes ella a mi. Per tant, no podia fer el ximplet i havia d'acceptar com fos. Així que vaig decidir que sí, que ho faria. En principi, en Sergi no s'ho creia i seguia negant-s'hi, però, en el fons, pensava el mateix. Un petó només és un petó i tal com estaven les coses, valia més no quedar-se fora del joc. Finalment, va estrènyer els ulls, va posar cara de mossegar llimones, i es va deixar fer. En quant va notar els meus llavis sobre els seus, va apartar la cara violentament. «Eeecs! Quin fàstic!», va cridar. «Ets mariquita o què?», insistia mentre es refregava la boca com si li haguessin entrat una colònia de cucs. La resta del grup reia amb ganes i, en sentir la cantarella d'en Sergi «en Pau és marica, en Pau és marica!», tots s'hi van afegir. «Però que dieu? Jo no sóc marica, sou imbècils o què?!». Cada vegada cridaven més i les rialles i els càntics em ressonaven dins l'oïda amb la violència d'un martell percutor. I com més cridaven ells, més m'encenia jo. «Al Pau li agraden els tios, al Pau li agraden els tios…», insistia en Sergi, mentre els altres li seguien la corda, sense ser conscients que la broma ja no feia cap gràcia. Per això, quan em va donar una empenta cridant «Va! vés a petonejar en Xavi ara, maricona!», no vaig poder aguantar més, i vaig agafar una pedra i em vaig abalançar sobre ell, disposat a esclafar-li el cap. Al darrer instant em vaig contenir, en recordar les paraules de la mare, que sempre em deia que, si mai m'enfadava amb algú, comptés fins a cinc abans de fer alguna bestiesa, i segur que, en aquest curt espai de temps, trobaria una raó per no barallar-m'hi. Vaig deixar caure la pedra a terra i, amb els ulls plorosos, vaig sortir corrent d'allà. Mentre m'allunyava, encara sentia amb ràbia els crits d'en Sergi… «Vés, vés amb la mama, marieta ploramiques!».
          Ja res va ser igual. Les vacances van continuar de la mateixa manera que en Sergi continuava punxant. Era sortir de la tenda i ja el tenia allà… nyiqui, nyiqui. Ningú em feia costat i tots se'n fotien de mi. No em deixaven tranquil ni quan estàvem amb els pares, que s'ho miraven amb la distància de qui no vol ficar-se en beneiteries de nanos. Al final, tot i els esforços de la meva mare per què no li fes gaire cas, aquell estiu va acabar sent l'estiu de la "neneta d'en Pau". Vam deixar de parlar-nos.

          I avui ens hem tornat a veure. Han passat molts anys. Allò van ser històries de crios i no té cap sentit donar-hi més voltes. Però està clar que ni ell ni jo teníem res a dir-nos. A mi se'm refot si la vida li va bé o no, si s'ha casat o està sol, si té fills o ha adoptat un gos, si té una casa gran o viu sota un pont. M'és ben igual si té una bona feina i està podrit de diners, o si està a l'atur i sense un duro. I estic segur que a ell li passa el mateix amb mi. Només sé que avui, quan l'he vist, el primer que m'ha vingut al cap ha estat l'estiu de merda que em va fer passar.
          Però quan he baixat del metro i per la finestra he vist el petó que li ha fet el jove que l'acompanyava, de cop he recordat aquella nit a l'aparcament. I en notar el trasbals en els ulls d'en Sergi, a mig camí entre buscar-me i evitar-me, un segon abans que el túnel se'ls empassés… en el fons m'he alegrat d'haver fet cas de les paraules de la mare i no haver-li esclafat el cap amb aquella pedra.

Imatge original: allausz.blogspot.com

16 comentaris:

  1. Està clar que en Sergi el que va fer aquella nit va ser amagar el que realment ell va sentir. Trist que per fer-ho carregues contra el company de jocs, però les criatures ja el tenen aquest punt cruel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que després de tant temps és dificil saber si una cosa té relació amb l'altre. El que sí que és cert és que la crueltat dels nens en segons quins moments pot ser certament inquietant.

      Elimina
  2. Ui, jo hauria d'haver comptat fins a cent com a mínim per no esclafar-li el cap! Possiblement és veritat que en aquell moment el petó no li va agradar i que hagi acabat sortint amb un noi no hi té res a veure. Hi ha nens que són cruels perquè sí. M'ha agradat molt l'ambientació del càmping i les coses que feien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hi estic d'acord. Com li deia a la Bruixeta, potser una cosa i l'altre no han d'anar necessàriament lligades. Suposo que això només en Sergi ho sap. :)
      La documentació campinguera és de bona font. Potser és per això, si sembla més o menys real! :P

      Elimina
  3. Les coses que ens passen quan som nins queden molt marcades, tot i que semblin ximpleries ...
    M'has fet recordar la meva amistat amb dues germanes que es portaven poc temps l'una amb l'altra. Jo sortia amb la petita, encara que anava a classe amb la major. Els seus pares no veien bé les nostres sortides i van fer tot el possible perquè trenquéssim la nostra amistat, la seva filla gran era un exemple de "senyoreta" i jo, pel que sembla, portava per mal camí a la seva filla petita. Van passar uns anys i un dia em va cridar la meva amiga, dient-me que la seva germana gran es casava,,, i es casava de penalti, res més rebre la notícia a les dues ens va donar per no parar de riure ben fort, la noia perfecta, la que no sortia de casa, la mosqueta morta com dèiem abans, se'ns casava embarassada!!

    Bé, m'he enrotllat com una persiana i tampoc sé si té res a veure amb el teu magnífic relat, és el que m'ha vingut al cap res més llegir-lo i no pel fet que es casés embarassada o no, simplement pels que jutgen per les aparences que generalment no tenen res a veure amb la realitat.

    Aferradetes i bon cap de setmana!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina història, sa lluna! :)
      Amb un punt divertit però complicada, eh? Saps com li va, ara? Li han llençat més penaltis? Hehe…
      Sigui com sigui, m'agrada que el relat t'hagi portat records que en aquell moment t'haguèssin fet riure. És maco que cadascú hi pugui trobar nexes de connexió personals o lectures diverses. Només per això ja ha valgut la pena escriure'l. :)

      Aferradetes!

      Elimina
    2. Doncs li he perdut la pista, la darrera va ser que es va divorciar i d'això ja fa molt!! ;)

      Elimina
  4. La crueltat infantil no té mides i a més és inconscient....però quan és conscient ,és que amaga algún motiu , com la dels sentiments revoltats del seu amic.
    Un altre bon relat, dels teus !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que aqui està la diferència. El fer mal a algú moltes vegades és inconscient, i per tant, inevitable, el problema és fer-ho amb intenció. En aquest cas, però, sembla que una mica de mala llet sí que tenia en Sergi, eh? :)

      Me n'alegro que t'hagi agradat, Artur.
      Moltes gràcies!

      Elimina
  5. M'ho he imaginat, però està molt ben escrit i explicat. Està clar que el tal Sergi recordava molt bé aquell estiu també, o almenys el va recordar clarament quan es va retrobar amb en Pau. Com canvien les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He d'admetre, XeXu, que quan l'estava escrivint pensava… em sembla que no te'n sortiràs, amb aquest final. Suposo que massa previsible, és cert. I això que el final que vaig escriure originalment era diferent d'aquest, tot i que em temo que no massa més sorprenent. I es que de vegades sembla que la història s'explica per si sola i llavors costa donar-li la volta.
      Seguirem provant! :)

      Elimina
  6. Collons, Jaume! Molt ben escrit. No puc fer més que felicitar-te.

    Encara que en algun moment presumeixes quin pot ser el final, es gaudeix molt amb la seua lectura. És com aquells viatges bonics en que la destinació és el que menys importa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram… moltes gràcies, Jp!
      Venint d'un dels meus blogaires de referència aquest comentari és tot un afalac! M'alegra saber que t'ha agradat! Merci!

      Elimina
  7. M'he traslladat a un racó de l'escola, on fèiem el mateix joc, sovint esperant aquell petó que no arribava mai.
    Amb alguns companys/es, el destí ens ha fet coincidir i tant aquesta com altres experiències les tenim intactes com si no hagués passat el temps. Ara les nostres canalles comparteixen les aules i les noves vivències, faltarà conèixer si també ho viuran amb la mateixa intensitat que nosaltres.

    Tot un descobriment aquest bloc. He gaudit amb la lectura, cosa complicada en mi.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans de res, benvingut al blog, Toni!
      Sense dubte, això que algú pugui gaudir amb el que escrius i a sobre t'ho faci saber, és de les satisfaccions més gran que hi poden haver.
      Així que agraeixo molt el teu comentari i t'espero per aquí sempre que vulguis!

      I pel que fa al relat, m'alegra molt saber que t'ha portat records d'infància, i, si a sobre són bons, encara millor! I tens raó, tela amb el joc de marres, que va fer esperar més d'un i de dos petons! Per sort, però, de tant en tant també en queia algun… i això ho compensava tot, eh? ;)

      Elimina

Si tens res a dir, aquest és el teu moment.